Han estat dies d'una certa angoixa. En Kongo tot de sobte va deixar de menjar. Ben estrany, el primer dia no varem donar-li importància..(.es passen els dies menjant les nous que hi han per terra) Aquell dia en Kongo no tenia l'alegria de sempre i ajagut en un racó deixava passar la tarda.
Al segon dia ja em va semblar realment estrany que ni tan sols s’acostés al menjar. L’olorava i girava el cap. Ell tan llaminer!! menyspreava al seu pinso, però també a un deliciós arròs amb bajoca que li torna boig...En aquell moment vaig començar a preocupar-me.
La seva mirada volia dir-me quelcom...i jo no podia entendre'l tanmateix les meves carícies el consolaven i malgrat tot semblava prou fort encara que en dos dies ja havia perdut pes.
Al pas de les hores en Kongo s’anava debilitant, i els seus malucs estaven enfonsats. Frisava per entrar dins la seva caseta i no volia ni tan sols passejar.
Ja era hora de trucar a la veterinària, però tenia el telèfon desconnectat. Vaig marxar a Bcn amb el cor en un puny. Aquell mateix mati tampoc havia volgut menjar i jo ja no sabia ben be que pensar. Que li havia passat al Kongo??
Hores mes tard vaig rebre la trucada de l'Alex. En Kongo semblava que es recuperava. De sobte havia començat a menjar!!! Primer una galeta...desprès uns macarrons, una temptació impossible de rebutjar!!! finalment el seu pinso...ara ja menjava com sempre, L'Alex em va tornar l'alegria!!! Quina felicitat quan l'he vist aquest mati, tan content i efusiu!!! petonejant la meva ma, semblava dir-me Ja estic be!!! Ja estic be!!!
M'he sentit feliç. I es que sense adonar-nos aquest parell de bestioles ens tenen el cor robat...
I de la mateixa manera que va arribar, la meva angoixa ha marxat, se l' ha endut aquest vent infatigable que ens visita cada tardor.
